El noi que semblava intel·ligent però… no!

Un matí, passejant per la muntanya, el Daniel va trobar uns mitjons taronges en una cova de Sant Llorenç, segurament d’algun excursionista que se’ls havia deixat. Se’ls mirà una estona. Allà hi feien lleig, aquells mitjons tant llampants…

No n’havia tingut mai, de mitjons taronges, no havia tingut l’oportunitat d’admirar el color taronja cobrint els seus turmells i sobreeixint per sota els pantalons quan pujava les escales. Potser havia arribat el moment d’endur-se els mitjons taronges d’aquella cova de Sant Llorenç. Era una història digna de ser explicada…!

S’emportà els mitjons a casa i després de rentar-los se’ls posà una o dues vegades durant una setmana. Hi feien goig amb les sabates. Sí, molt de goig! Les següents setmanes, els mitjons anaven i venien de la rentadora a l’estenedor, de l’estenedor als seus peus i dels seus peus a la rentadora altra vegada. Se’ls volia posar molts cops.

Com és que mai s’havia plantejat comprar-se uns mitjons taronges? Quina gran troballa!

Van passar unes mesos, cada vegada trobava més maneres de combinar els mitjons amb diferents colors dels pantalons i diferents tipus de sabates que els ressaltaven més. Els utilitzava per anar d’excursió, com el seu antic propietari però també per anar a sortir de festa, jugar a bitlles, assistir a sopars elegants, anar a menjar calçots amb la família, pels concerts d’uniforme ennegrit de la coral… Ell i els seus mitjons s’havien fet inseparables!

Però, així com els enamorats perden les pessigolles a l’estómac quan han passat divuit mesos des del seu retrobament, el Daniel va començar a no veure clar el seu futur amb els mitjons taronges. Sense saber per què es feia preguntes sense solta ni volta constantment;

- Potser no eren taronges els mitjons que jo volia… i si m’he equivocat de color? Començo a fer-me gran, ja no tinc vint anys i si he de trobar el camí de la meva vida hauré de trobar el color perfecte pels mitjons amb els quals el faré! Eren aquests? És el taronja? Potser no… potser no és adequat… i crec que em pressionen! Se’m deuen estar fent petits, sento el turmell asfixiat!

No resolgué el seu conflicte i continuà duent-los durant un temps més. Però cada vegada feien menys viatges de la rentadora a l’estenedor, de l’estenedor als seus peus i dels seus peus a la rentadora. Va arribar a oblidar-los tant que un dia van aparèixer encara bruts sota el seu llit després de molts dies que feia que se’ls havia tret. Just quan els va trobar, feia tard a la feina i no va voler buscar-ne uns altres així que se’ls va posar sense estar-ne del tot segur… ja no li esqueien.

Aquell dia, després de treballar, pujà a Sant Llorenç altra vegada fins anar a parar a la cova on els havia trobat. Segué a terra, se’ls mirà una estona. No… no tenien l’encant del principi quan els havia trobat allà. Potser era aquell el seu lloc. Potser no era el seu turmell on havien de brillar. No ho sabia… No ho tenia clar…

- Que difícil que és tenir les coses clares en aquesta vida…!

Se’ls tragué i els deixa en un racó, confiant que un altre excursionista els trobaria i sabria apreciar-los més que ell. Mentre baixava, tenia la ment en blanc. No sabia si havia fet bé de deixar-los allà o si realment ja li quedaven bé sobre els seus turmells. I va estar capficat en aquesta qüestió durant molts dies.

N’estava tant, de capficat, que no va aconseguir mai de mirar-se la qüestió amb una perspectiva diferent i adonar-se de que allò era una bajanada.

El meu avi (que avui fa anys!)

El meu avi no anà a Cuba ni creuà mai el gran mar
duent amb ell a la marina dels homes de l’Empordà.
El meu avi deixà el poble de l’Atmetlla no molt tard,
que se’n deia de Merola, a dintre del Berguedà.

Però si el veig a mi em transporta a l’havanera i al cremat,
als ports dels volts de Calella i a la sal que duu el mar.

Dels qui en parlen sentireu a dir que a part de bon jan
és dels homes que més força d’esperit sempre tindran.
A ell el garbí no el torba; si el sorprèn, se’l va mirant
i rumia la manera de dur-lo fins a llevant.

Des de jove l’empenyia un afany per avançar
cavil·lava nit i dia projectes per realitzar.
Dels més tossuts n’és l’amo, si allò diu és que ho té clar.
No us penseu pas, senyoria, que si parla és per parlar.

I si xerra és amb modèstia encara que el seu posat
pugui semblar un xic bèstia, NO! És d’home ben pensat!
No baixarà mai del burro si creu que ho té tot lligat.
Per fer-li canviar el rumbo, ni les forces d’ultramar!

Però si el veig a mi em transporta a l’havanera i al cremat,
als ports dels volts de Calella i a la sal que duu el mar.

Crec que l’avi té certesa de tenir-hi al voltant
molts que a ell se l’aprecien, i alguns que ho diem cantant
versos que ara han rimat massa sota el ritme d’ “a asonant”.
Més mestria jo voldria per fer un vers molt més galant!

La qüestió era explicar-li que el què em diu a mi em fa bé,
que de les seves tossuderies alguna cosa n’aprendré.
Té una néta un poc abrupta, que per res ja fa merder
potser és perquè el temps ja passa i el cap se li fa malbé.

L’avi no el canviaria per cap altre de l’estat.
El tinc a peu de muntanya, allà on jo també hi tinc llar.
Però si el veig a mi em transporta a l’havanera i el cremat,
als ports dels volts de Calella i a la sal que duu el mar.

El problema dels Xavis

Avui he trobat, al pati de la meva colla castellera, el Xavi assegut en un racó, amb una cara aixafada. He pogut parlar amb ell una estona, diu que fa una setmana que està col·lapsat perquè des que ronda pels trenta cada cop que fa anys es capfica. Diu que no acaba de trobar el seu camí.

 

Ja fa uns quants anys que viu fora de casa i que es guanya la vida fent de cambrer al bar on treballa la seva germana gran, que a base de molt d’esforç va aconseguir ser la maitre d’un grup de treballadors molt eficient. A ella sí que la veu encaminada, diu el Xavi. Ho diu perquè des de sempre ha tingut molt clar el què volia fer. Ell, va començar a estudiar Polítiques a la universitat però quan va arribar al tercer curs va adonar-se de que no volia dedicar-se a allò la resta de la seva vida, i va ingressar en una escola de teatre musical. Des d’aquell moment, va conviure en un clima de tensió constant amb els seus pares, que no veien gens clar per on aniria el futur del seu fill.

 

El Xavi té talent, però per qüestions pràctiques, ha hagut de posar-se a treballar del què ha pogut i ara, de fet, viu còmodament, malgrat no es dediqui a allò que més li agrada. Ell, però, no ho veu així: què hi ha d’anar a fer, cada dia, a servir a una munió de personatges que desconeix i que no acostumen a ser gaire agradables amb ell? D’altra banda, el compensa el grup de teatre on està posat, on cada dia lluita per aconseguir tenir un paper que el faci destacar, sentir-se realitzat, mostrar el punt més àlgid del seu talent. Però aquest dia mai arriba.

 

Sent que desaprofita el temps que té, ja no és un nano de vint anys amb tota la vida per endavant. Jo sí, que en tinc vint, i potser no arribo a comprendre què és el que se sent quan veus que et fas gran de veres. Tot i així… puc copsar que trenta anys encara no són tants i, de fet, existeix el rumor que en els trenta se situa la flor de la vida. Però bé, el Xavi creu que no ha trobat el seu camí i que això el fa caminar per una corda fluixa.

 

Xavi, quin camí?

 

El teu problema real és un de bastant més diferent del que em planteges. No és que no hagis trobat el camí cap a la felicitat sinó que no saps combatre la infelicitat que conviu amb tu cada dia. Tens grans expectatives i et trobes amb una carrera a mitges, uns estudis de teatre que no trobes consolidats i una participació en el que t’agrada que també va a mitges. Sí, és frustrant. Però és frustrant per a aquell qui vol arribar a ser un gran X, trobar un camí, un lloc on encaixar-se. Trobar la solució perfecta a la seva vida com si el fet de viure fos, per ell mateix, un refotut problema.

 

El teu problema, Xavi, i el de tots els Xavis del món no el provoquen factors externs que us erosionen fent-ne perillar consistentment la vostra integritat sinó que ve d’un mateix. Sóu els Xavis mateixos qui us apedregueu. Potser no caldria arribar a aquell cim on hi haurà la capsa X que contingui la felicitat pròpia de cadascú o, si més no, la clau que obrirà aquell lloc on aquesta es trobi. Aprendre a ser feliç durant el camí – plantejament que no és pas nou! – és plantejar-se reptes que no t’ofeguin perquè són difícils d’assolir sinó conviure amb reptes que que et duguin a caminar mirant de conèixer-se a un mateix, primer acceptant-se i després, si de cas a autosuperant-se.

 

L’aprenentatge comporta temps i experiència però nosaltres ens entestem en tenir un document a la mà que ens digui que som “graduats en”, un públic que ens digui que, entre tots els altres, som TU o JO els que destaquem més. Un reconeixement exterior. Però què passa amb l’interior? Ens en oblidem del tot. Ens falten estones de parlar amb nosaltres mateixos i d’aturar-nos a veure què tenim al voltant i què ens aporta.

 

Sí, és molt fàcil fer teories però molt més difícil posar-les en pràctica. Però els Xavis no podeu ser feliços de cap manera si l’únic que feu és exigir-vos ser alguna cosa que no sou i que potser no sereu mai. Autoflagelar-vos, convèncer-vos que heu escollit el camí erroni com si el vostre us estigués esperant en una altra cantonada…

 

Senyors Xavis; caminen vostès cap a l’autodestrucció.

 

El camí no és difícil i inabastable sinó que es troba en la serenitat d’un mateix. No cal ancorar els ulls en la línia de l’horitzó buscant constantment allò que no es troba sinó caminar aguaitant a banda i banda i veient allò que sí que hi és.

 

Espero que el consell que dono als Xavis em serveixi a mi d’alguna cosa, quan faci trenta anys i no vegi les coses amb tanta claredat…

Grinyols matiners

Oh, que captivador escoltar els grinyols matiners

de les estridents escales mecàniques de la RENFE

que em desitgen un bon viatge cap a la Facultat!

Perdona, a quant l’hora?

- Mare, han sobrat dos euros de la compra. Me’ls guardo per comprar pa per demà, d’acord?

- Està bé. Mentre no te’ls gastis amb homes i alcohol…

I jo em pregunto: quin servei masculí es paga amb dos euros? O me mare no acaba de tenir clar això de fer comptes o sap alguna cosa que jo ignoro pel què fa a la prostitució masculina.

Auriculars liles

No sé per què surto a passejar un dimecres de gener a les dotze de la nit. No hi ha ningú al carrer i fa fred… sort de la veu del Joan Garriga cantant aquesta rumbeta bona que escalfa a qualsevol de seguida.

La ciutat de nit es veu diferent des de la introspecció que suposa posar-se uns auriculars liles enormes tapa-orellesnòrdiquescongelades i el volum a tota castanya.

No em sento en comunió amb Terrassa avui… la ciutat i jo haurem de donar-nos un descans l’una a l’altra. Passem massa temps juntes. Ens coneixem tant que avorrim fer-nos companyia dins de la solitud de les dotze de la nit.

No t’emprenyis, Terrassa, no vull menysprear-te però miraré de marxar i oblidar-me de tu uns quants dies… No, no hi insisteixis, no hi ha res teu que ara em faci sortir del meu microcosmos auriculari…

Bé, sí. M’acaba de cridar l’atenció una actriu porno amb uns pits operadíssims i cara de llepa-membres estampada en un pòster del Bora-bora : 14 Enero. Desnudamos a María Lapiedra.

Filòloga catalana. Toca’t els ous.

Què vol dir això? Que el meu futur serà remenar l’anus davant d’una càmera que televisarà les mamades que faré als homes amb les tranques més grosses del país? Què vols? Que plegui?

Molt ben jugada, Terrassa…!

Efectes d’una tempesta sobre els oficials del Pequod

“- Mal asunto señor Starbuck – dijo Stubb – Pero el mar es así. En cuanto a mí, confieso que soy incapaz de luchar con él. Comprenderá usted, señor Starbuck, que una ola toma demasiada carrerilla antes de saltar para que pueda parársela así como así. Da la vuleta al mundo y luego… ¡Salta! Por mi parte, la única carrerilla que puedo tomar es desde un lado a otro de cubierta. Pero es igual. Todo lo hace en broma, como dice el antigua cantar:

¡Oh, los vientos son alegres
y el cachalote bromista
cuando la cola menea…

- ¡Basta Stubb! – excalamó Starbuck – ¡ Que cante el tifón y toque el arpa en nuestras jarcias! Pero usted si es hombre valiente, se callará.

- Pero es que yo no soy valiente; jamás dije que lo fuera. Soy cobarde y canto para animarme. Y le voy a decir otra cosa, señor Starbuck; a mi no hay manera de hacerme callar más que cortándome el cuello. Y aún entonces lo más probable es que aún siga cantando.

Al cap d’una estona de tormenta, un llamp els incendia els màstils.

(Stubb) – ¡Que el fuego de San Telmo tenga piedad de nosotros!

Para los marinos, las maldiciones son palabras de uso corriente. Maldicen el la calma i en la tormenta. Maldicen desde las vergas cuando más a punto estan de caerse al mar. Pero en todos mis viajes, rara vez he oído una maldición cuando el dedo ardiente de Diós se ha posado sobre un barco. (…)

- ¿Qué opina usted, ahora, amigo? Oí su grito. No usaba el mismo tono que al cantar.
- No; no empleé el mismo tono. Dije “¡Que el fuego de San Telmo tenga piedad de nosotros!” y sigo esperando que la tenga (…) Y mire, señor Starbuck, pero aún es demasiado oscuro para mirar, (…) tome esa lengua de fuego que hemos visto en los mástiles, como una señal de buena suerte. Porque los mástiles tienen las raíces en una bodega que va a estar atestada de aceite de ballena y la esperma se meterá en los mástiles y circulará por ellos como la savia por un árbol. Sí; nuestros tres palos aún parecerán tres velas de grasa de ballena…”

Moby Dick, Herman Melville